EL DRAC BLAU
Vagui per endavant que li tinc un
apreci i un carinyo irracionals al drac verd, car he tingut el
privilegi de poder portar-lo durant 18 anys, i, la veritat, això
pesa, i molt. Però les coses són com són, potser perquè em passo
la major part del dia entre peçes d´art que periòdicament
necesiten passar per un procés de restauració i per tant ja estic
avessat al tema, crec sincerament que la restauració de la bèstia
per part d´en Pep pascual a part de ser espectacular, s´ha fet tal
i com havia de ser, deixant el color de la pell del drac el més
propera al seu estat original. Quan hom li demana a un professional
del ram que li restauri una peça de mobiliari que pugui tenir a
casa, obviament li dirà que li deixí a part de bonica el més
propera possible a l´original i si resulta que aquest tenia llavors
una altra textura o color, s´ha d´intentar sempre de acostar-s´hi
el més possible; aquesta es la tasca del restaurador, per tant trobo
un gran encert la decissió que van pendre la colla del drac amb en
Pep i comissió i demés persones inplicades en el tema una
tardor-hivern de 2010/11 de donar-li el color que en el seu origen el
pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino li va donar un ja llunyà 1922.
Si, ja sé que al bàndol contrari em diran: i com savien que era
blau si llavors no hi havia fotografies en color?? donçs be, fent
un estudi acurat de la pintura d´en Ferrer Pino durant aquells anys
i observant-hi les seves tendències de llavors. Torno a dir el
mateix: aquesta és la gràcia de la restauració. Molt fàcil era,
fem-lo nou i tornem-hi amb el verd i tots contents, però es va
aprofitar l´oportunitat i el resultat, no em dubto pas,
impressionant. Ara be, com a tot arreu, hi ha de tot a la vinya del
Senyor i trobarem gent que en renegarà i trobarà a faltar el “
seu “ drac de tota la vida, el de color verd, normal, però hem de
pensar que quan el va dissenyar l´artista ho va fer com si fos un
peix sortit del mar, fixem-nos en la seva cua per exemple, per tant
s´ha de defensar la feina feta i reconèixer que no es una
barbaritat ni res que se li pugui semblar, si no el tornar una peça
única al seu estat original, s més no, fidelitzant-lo el màxim
possible respecte a aquell primer drac que van veure els nostres
avis, que de ben segur que a dia d´avui estarien contents de veure´l
practicament igual llençant foc per els carerrs de la nostra Vila.
Jo, portant del drac verd, encara em
poso melancòlic quan en fotos o videos veig a la fera amb el color
que li he vist portar tota la vida, però la gent també ha de saber
que de la bèstia original i degut a les reparacions que ha tingut al
llarg del anys ja no en queda practicament res, només una part del
cap i del llom de darrera i ja està. Per tant, alegrem-nos de que al
cap de més de 90 anys, la nostra estimada Fera Foguera torna a lluir
pels carrers i plaçes de Sitges fidel als color que durant els seus
primers anys de vida va portar i que per sempre mes pugui ser així.
I, repeteixo, ho diu un que considera el verd com si fos un fill,
però la vida t´ensenya que un dia o altra els teus fills et donaran
un net....
 |
| El Drac de Sitges, Processó de la Bandera 2012 |
Sebastià Giménez Mirabent
Aquest text ha estat publicat a la Xermada nº 44 d´estiu de 2013 www.laxermada.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada